Si el bebè va començar a menjar triturat, pot ser un bon moment per a començar a oferir trossos, ja que l'ideal és que als 9-12 mesos ja sigui capaç de gestionar els sòlids. Les textures senceres augmenten la curiositat del nen pels aliments.

Als bebès els encanta xuclar les puntes del pa! És una bona manera de començar a experimentar amb els aliments sòlids, si no ha començat ja. Això sí, és important que segueixis sense afegir sal ni sucre als seus menjars.

A aquesta edat molts bebès roden per terra o fins i tot gategen. La majoria es mantenen ja asseguts amb total estabilitat, i fins i tot fan el paracaigudes per a no caure's cap al costat! És bon moment per a canviar del cabàs a la cadira si no ho heu fet ja.

Cada vegada tindrà més equilibri i la seva postura serà més dreta. Ja es mantenen asseguts sols; són conscients de les seves noves habilitats, i les volen practicar. Notareu que us demanarà sortir de la cadira de passeig cada vegada més sovint. Aviat quedaran enrere els passejos tranquils!

En aquesta etapa també comencen a fer la pinça inferior i, gràcies a això, les seves mans adquireixen les habilitats d'agafar o deixar anar objectes. Per això el teu nen es diverteix tant tirant les joguines a terral! A l'hora dels àpats, notareu que vol agafar el menjar amb les seves pròpies manetes, començant a usar més els dits, i si pren biberó començarà a sostenir-lo amb més habilitat. És molt important deixar que desenvolupi la seva autonomia sempre que sigui possible, per a ajudar-lo a continuar aconseguint fites maduratives.

Si bé encara és aviat, alguns bebès ja comencen a intentar posar-se dempeus, per la qual cosa cali estar pendent dels mobles als quals se sostenen perquè no els caiguin a sobre. I si no és el cas del teu, no et preocupis! Cada nen té el seu ritme i n’hi ha alguns que no comencen a caminar fins als 15 mesos, i a vegades més tard, sense que això suposi necessàriament que tinguin un problema en el seu desenvolupament.

En el moment que els nens es comencen a desplaçar per casa, cal protegir cantonades, endolls, anar amb compte amb els cables, els objectes fràgils que podria tirar a terra si estan a l'abast de la seva mà (com ara gerros de cristall o figures de porcellana) i el mobiliari sense subjecció (com ara cadires o tamborets) que podrien bolcar-se si es repenja en ells. Intenta crear un espai segur i buit per a fomentar el seu moviment lliure i el desenvolupament.

Cap als 7-9 mesos apareix el que es coneix com a angoixa de separació del bebè. Els bebès comencen a passar-ho malament si no estan amb els seus referents d'aferrament i, encara que moltes vegades l'entorn de la família considera que això succeeix per “malacostumar” al bebè als braços, en realitat és una etapa natural en el desenvolupament dels nens.

El que succeeix en aquest període és que el/la bebè ha descobert que existeix com a individu, més enllà dels seus progenitors, i que aquests són també independents d'ell/ella i poden separar-se.

Això li produeix por i angoixa, ja que els bebès no saben el que és el temps i quan la mamà o el papà se’n van, no tenen clar quan tornaran. El seu instint innat de supervivència els impulsa a voler estar sempre amb les seves figures d'aferrament per a no córrer riscos innecessaris, perquè continua sentint-se dependent dels seus progenitors per a sobreviure, i ara n’és conscient!

En contra del que pugui semblar, l'angoixa de separació no és una reculada, sinó un avenç en el seu desenvolupament. Si el bebè en aquest moment plora més si no hi som i no vol estar amb ningú més, és perquè ha creat correctament el vincle afectiu amb les persones amb les quals més temps passa, i s'aferra a ells per a viure i desenvolupar-se.

No cal fer res especial ni forçar les separacions, només comprendre que és una etapa lògica en el seu desenvolupament i que passarà, com tantes altres. No fa falta deixar el bebè amb ningú perquè aprengui a no necessitar-vos perquè això ho acaben aprenent sols quan creixen!

A aquesta edat, els bebès tenen una gran crisi del son: els continuen sortint dents i a alguns bebès això els molesta. L'esmentada angoixa de separació també influeix moltíssim (sobretot si els progenitors passen algunes hores sense ells durant el dia, perquè sembla que volen recuperar el temps junts a la nit). Així mateix, les noves fites adquirides en el desenvolupament els fan estar més “moguts”, perquè volen practicar les seves noves habilitats a tota hora… En definitiva, és una època en la qual es desperten molt sovint!

El tema del son acostuma a desesperar bastant a la família, ja que afecta el descans de tots. El més important és tractar de mantenir la calma i continuar mantenint rutines estables.

La ciència ens diu en l'actualitat que un dels factors que més tenen a veure en el seu son és la llum a la qual són exposats, ja que les hormones de la vigília i el son depenen d'això. Es recomana que durant el dia, i sobretot als matins, els bebès i nens passin temps a l'exterior. A la tarda, el mateix. Així, el seu cervell comprèn quins són els horaris a cada moment. I en arribar la nit, tenir a casa llums càlides i tènues perquè, de manera natural, els seus caparrons els vagin induint al son (encendre llums artificials a casa que facin molta llum, o l'ús de pantalles, els diu que encara és de dia, i confonen els seus ritmes).

D'aquesta manera, controlant l'exposició a la llum i amb rutines estables, a poc a poc el nen s'anirà habituant a reconèixer les coses que succeeixen abans d'anar-se’n al llit (bany, sopar, llums tènues, conte, cançó…) i les associarà al moment de dormir. Al final, gradualment, tots els nens i nenes dormen d’una tirada.